Santiago Calaforra, President de Grupo Calaforra Media i director d’Actualitat Valenciana.

 

Cada dia ens trobem amb la realitat més imbatible que el valencià no només forma part d’eixe bagatge acadèmic que els valencians i valencianes hem adquirit quan no es vivia a casa, sinó que és una realitat social, cultural i sí, també econòmica.

La realitat en els mitjans de comunicació ha canviat de la nit al dia en els últims anys. El valencià, abans condemnat en les edicions impreses de la majoria de diaris autodenominats valencians feia que la llengua només fos utilitzada als mitjans d’informació públics autonòmics: bé estava en el servei públic, però altra cosa era entrar en el terreny privat.

L’avanç tecnològic que va propiciar l’arribada dels mitjans digitals i va descobrir una nova realitat en el sector de la informació: la desaparició de les grans barreres d’entrada en inversió de paper va fer que el mercat es diversificara. Es creava un escenari on molts proveïdors oferien la mateixa informació generant una visió plural i diversa. Econòmicament cal destacar que, la necessitat de diferenciar-se d’alguna forma i fer-ho en valencià de forma parcial o exclusiva era una de les millors possibilitats d’entrar a un mercat que encara no s’acabava de conéixer a si mateixa: no només aquells que parlen habitualment valencià, sinó aquells que l’entenen però no l’utilitzen per falta d’ambient on fer-ho.

El valencià, fins fa poc, s’ha trobat amb una mena de gos guardià a les portes dels mitjans de comunicació privats ‘de tota la vida’ que repetia un tòpic: “Tot el món entén el castellà, però no el valencià”. Quan vaig fundar el diari Actualitat Valenciana vaig topar amb prejuís de tota mena: tant amb gent que afirmava en un castellà perfecte que eren els primers defensors de la llengua i els costums valencians (encara no havia arribat a la conclusió que parlar valencià era un costum valencià) fins a valencianistes que pegaven una rocambolesca volta al mantra, afirmant que la informació en valencià només era per a un públic amb “més nivell cultural” per la ‘complicació’ de la llengua. Tot un fum de tòpics que s’han caigut amb treball i que mostra una Comunitat que estudia, treballa i es mou en valencià.

No es pot obviar que el valencià ha tingut en els últims anys (o dècades) la seua lluita més ferotge contra els tòpics. Molts d’ells ara insostenibles, excepte per a aquelles persones que tenen el desig innegable de combatre el valencià i viure en un model de llengua única. La realitat política dels últims anys ha contribuït, per desgràcia, al fet que alguns tòpics no acaben de caure en l’oblit.

Després de creuar la cortina de fum de mantres i tòpics sobre el poc èxit de basar un mercat privat en valencià, la situació és ben diferent i la millor prova es troba en eixir al carrer: supermercats, xicotets comerços i fins i tot els mitjans de comunicació més clàssics s’han adonat que la llengua no és un tabú. Només una minúscula part de la població la rebutja, la resta l’accepta de bon grau i fa un esforç per a millorar el seu domini. De fet són molts els que gràcies als mitjans de comunicació han perfeccionat l’ús del valencià amb finalitats acadèmiques o personals.

En termes econòmics parlem del valencià com una realitat que ha passat d’estar poc explotada a tindre un nivell d’acceptació i ús elevadíssim sense quimeres que parlen d’imposició i adoctrinament i estar mantingudes per institucions públiques. El valencià no viu de les subvencions, però sí que està clar que hi ha una convergència d’interessos. Tots els òrgans de govern del món que tinguen una llengua pròpia han contribuït a la seua promoció com a patrimoni territorial. En el tema de la promoció del valencià no descansa el sector privat sobre el públic, és a l’inrevés: les institucions es valen del sector privat per a mostrar que la presència del valencià en l’àmbit social és un fet patent i innegable.

D’altra banda una empresa fonamentada en la promoció del valencià no és tasca gaire senzilla, sobretot quan algunes realitats polítiques tracten de fer de la llengua un vessant política i no un canal per a la comunicació: el valencià no ha de ser de cap corrent política, és de tots i totes i per això la nostra llengua i la nostra forma de comunicar-nos. La informació en valencià ens ofereix una marca pròpia tant a casa nostra com a la resta del món.

El següent article és troba a la revista Bon dia! El valor de l’economia en valencià, Núm. 2