Josep Escribano, president de l’Associació Cívica per la Llengua El Tempir, ens explica el projecte de l’associació i la situació del valencià a Elx i a les comarques del sud del País Valencià.

 

A les comarques del Vinalopó, el Tempir és ben conegut, però no a la resta del territori. Explica’ns la vostra història.

Fins a bona part de la dècada dels seixanta el valencià era la llengua popular del carrer a Elx. Ara bé, el creixement industrial de la ciutat i les successives onades d’immigració van capgirar aquesta realitat. Així, el castellà passà a ser la llengua de convergència social al carrer i la transmissió familiar es va veure greument interrompuda. Això juntament amb les expectatives despertades per la LUEV així com de l’extinta RTVV, que mai van ser cobertes, provocà l’aparició de la nostra entitat. El Tempir naix l’any 1993 amb un triple objectiu: el primer, afavorir la normalització lingüística de la ciutat d’Elx; el segon, ajudar a la cohesió lingüística i cultural del sud valencià; i el tercer és contribuir a la vertebració i cohesió social del País Valencià des de l’espai que històricament ha configurat l’antiga Governació d’Oriola.

Quin és el perfil dels vostres socis i col·laboradors?

El perfil dels nostres socis és molt variat. Geogràficament, el 60% dels nostres socis són del migjorn valencià i el 40% restant són d’altres poblacions del País Valencià i de Catalunya. La majoria d’afiliats són llicenciats i exerceixen professions liberals, però no són principalment docents. Quant als col·laboradors i simpatitzants, són jóvens universitaris, persones jubilades i famílies.

 

 

Una entitat de llarg recorregut com El Tempir ha tingut èxits que han marcat el vostre treball, posa’ns alguns exemples

La veritat és que els camps d’actuació d’El Tempir són molt variats però te’n diré uns quants: l’aprovació del Reglament de Normalització Lingüística de l’Ajuntament d’Elx i el seu terme; la paralització de tot el canvi de retolació monolingüe en castellà que el PP va impulsar fa dues legislatures i que aconseguírem substituir-la per una altra exclusivament en valencià; la campanya “M’agrada el valencià” que ha visitat un munt de centres educatius, socials, fires, etc. des de Pilar de la Forada fins a València i des de Biar i Alcoi fins a Alacant; el documentari “Ser a la frontera sud” que vam impulsar a fi de mostrar quina és la diversitat identitària que conviu al sud; cicles de cinema adreçats tant a alumnes com a adults; campanyes de normalització lingüística als mitjans de comunicació com “Fes teu el valencià” i la publicació de decàlegs sobre drets lingüístics, actituds contra els prejudicis lingüístics i com entendre el plurilingüisme.

 

 

Les comarques del sud són frontera lingüística, però les persones van i venen. Quines respostes rebeu quan promocioneu el valencià en els pobles castellanoparlants?

La campanya “M’agrada el valencià” va visitar molts centres educatius del Baix Segura. Curiosament, és en aquesta comarca on la campanya va tenir més acceptació. O bé, per exemple, les jornades que fem de redescobriment del patrimoni cultural i mediambiental del sud tenen una gran acceptació a les comarques del Baix Vinalopó i del Baix Segura. A poc a poc, El Tempir s’ha anat convertint en un referent tant per als valencianoparlants que han triat aquestes poblacions per viure per qüestions laborals com per als nou valencianoparlants que han redescobert la seua història i han fet del valencià la seua segona llengua patrimonial.

 

 

Algunes persones i institucions afirmen categòricament que a la ciutat d’Alacant mai s’ha parlat valencià, quina és la situació a les comarques del Vinalopó?

Hi ha qui també afirma que a Oriola no s’ha parlat mai valencià. És la reinvenció de la història al servei d’un discurs negacionista i acientífic que vol impedir cap passa a favor de la igualtat lingüística i pretén garantir el predomini del monolingüisme en castellà. Ara bé, tan lamentables són aquestes actituds com també la d’aquells valencianoparlants (no són tots, però sí una majoria) que a comarques com la Marina Alta o la Ribera fan una vida “normalment” en valencià però que, quan visiten el sud, dimiteixen de la seua condició de valencià i de valencianoparlant. Una llàstima! Els primers destil·len un discurs (que no és majoritari) però que inhibeix els segons de parlar-lo i, per tant, de reconéixer el migjorn com una part del seu país. De fet, si el parlaren al sud, contribuirien a augmentar la sensació de valencianitat.

Quines respostes rebeu dels ajuntaments de la zona castellanoparlant quan els proposeu alguna col·laboració?

L’esquerra sol mostrar certa predisposició favorable mentre que la dreta es mou entre el silenci, la indiferència i la negació. Això ens ha permés organitzar cicles de cinema en valencià al Baix Segura o fins i tot que poguérem entrar a l’Ajuntament d’Oriola i ser rebuts per l’alcalde. Però per a fer les nostres activitats depenem sempre dels recursos propis, de la col·laboració de la gent i de cercar solucions imaginatives a les necessitats o problemes del moment.

Què hauria de passar perquè siga possible viure en valencià en els pobles de forta presència del castellà?

A grans trets (i sense aprofundir-hi massa), en primer lloc, la Generalitat Valenciana ha de voler ser la institució de màxim autogovern de tots i València ha de desitjar ser la capital de tot el país. En segon lloc, les polítiques lingüístiques no poden ser iguals per a tot el territori. No es pot fer la mateixa política a Ontinyent que a Santa Pola. Allà són valencians per haver nascut a la “província” administrativa de València independentment si parlen o no valencià. Al sud som valencians si som valencianoparlants, identificació que es produeix a nivell individual. De fet, està molt bé construir ponts cap a la llengua i entre els habitants del nostre país, però per a què? Hi ha un pla estratègic de promoció social del valencià? S’adapta a cada zona del país? En tercer lloc, cal acabar amb l’exempció, que continua concedint-se igual que en legislatures anteriors del PP. L’exempció és un dèficit democràtic inassumible i que, a més, crea valencians de segona categoria. Ara bé, cal que la ciutadania siga proactiva en la defensa dels drets lingüístics i que exigisquen als partits polítics garantir-los de manera efectiva.

El comerç de proximitat utilitza el valencià com a estratègia de màrqueting?

El comerç tradicional i de barri en les poblacions menudes continuen emprant el valencià oralment amb la clientela però no el trobes present de manera regular en la retolació, en els embolcalls o en els anuncis. A les gran ciutats depén si et trobes en un barri tradicional perquè el botiguer et parle en valencià. Costa veure el valencià com un element diferenciador i de qualitat professional. Aquí hi ha tota una faenada que cal fer a fi de garantir també els drets lingüístics dels consumidors valencianoparlants. En aquest sentit, la vostra tasca és un gran exemple a seguir.

Quina consideració té per al Tempir cap al comerç de proximitat? Explica alguna acció. Quines respostes teniu dels professionals i del públic?

Per a nosaltres el comerç de proximitat és fonamental fins i tot en la creació i en el reforçament del teixit social als barris. Hi ha centenars de petites empreses, integrades per autònoms, que, per tal de fer front a les grans superfícies, cada dia s’especialitzen més en el seu producte. És lamentable que n’hi haja una part important que treballen per sobreviure. Quant a la resposta, sempre ha estat positiva per a nosaltres com en la difusió de la campanya “Fes teu el valencià”, amb què incentivàvem l’ús del valencià a les botigues. Calia (i cal) crear un ambient de seguretat i confiança lingüística entre el botiguer i el client.

Comenta alguna campanya programada a les comarques del sud per les diverses administracions amb plantejaments sistèmiques i/o transversals. Com ha sigut el resultat?

Ah! Però n’hi ha haguda cap? Les campanyes són iguals aquí que a tot arreu. Ni tan sols s’ha fet una campanya pedagògica (construir un relat) que permetera entendre la Llei de Plurilingüisme i els decrets anteriors. El soroll d’uns pocs amb el suport dels mitjans de comunicació locals van imposar un relat antiplurilingüe que no tothom comparteix al migjorn. Creure que totes les persones són valencianòfobes al sud, sobretot al Baix Segura, és un gran error. Cal rescatar-les del relat que la dreta ven i imposa.

Què canviaria a la comarca si no existira El Tempir?

Modestament pense que El Tempir ha tingut la gran virtut de posar el sud i també Elx sobre el tauler polític valencià a fi de reclamar solucions als greus problemes sociolingüístics i culturals… associats als econòmics, socials i mediambientals. El Tempir ha esbandit una part de la boira, no tota, que qüestiona la nostra valencianitat. El sud representa l’altre pols del país. Quatre de les set ciutats més poblades del País Valencià són al sud: Alacant, Elx, Oriola i Torrevella. Qualsevol projecte de vertebració territorial (i polític, com no!) i de cohesió social ha de tenir en compte la singularitat històrica i actual del sud. No volem un país que ens vinga fet des de València. València ens ha d’acompanyar i donar suport en la resolució de la nostra situació. Volem construir el país colze a colze amb la resta de valencians.

El següent article és troba a la revista Bon dia! El valor de l’economia en valencià, Núm. 2