El cabut per la llengua.

 

Durant els anys 60 i 70 la nostra llengua estava marginada, per dir-ho suau. Eren els temps de “la lengua del imperio”, de la “Unidad de Destino en lo Universal”, la “canción española”, València era “València del Cid”, quan a les escoles la història acabava abans d’haver d’explicar la Primera República… Un temps que encara no ha acabat d’acabar!

Històricament els poders econòmics, els institucionals, etc., han anat implementant accions per a negar la llengua, per a negar-nos com a poble. Això suposava negar una part fonamental de la cultura de les famílies valencianes. Parafrasejant a Ferrer Pastor, negar “l’ànima del poble”.

No els calia argumentar l’obligació de parlar castellà per educació, era més senzill: ens negaven el dret. En els espais públics, l’ús formal del valencià es reduïa als textos de les falles, els Jocs Florals, els sainets i poc més.

Francesc Ferrer va viure les èpoques més dures del franquisme. S’esperava que renunciara a relacionar-se en la seua llengua familiar, però ell no ho va fer així. El títol del llargmetratge sobre la seua vida “Cabut per la llengua” expressa clarament qui era Ferrer Pastor. De fet, va ser alumne del primer curs de valencià que va organitzar Lo Rat Penat en 1948. Tingué de professor a Carles Salvador, Enric Valor i d’altres. L’any següent ja impartia classes. Com hem dit, eren temps difícils per al valencià, no hi havia publicacions en valencià, però el Régimen tolerava els Jocs Florals. Ferrer Pastor hi va trobar l’escletxa per a editar el seu diccionari de la Rima l’any 1956. Va ser el primer llibre de molts. Eren els temps en els quals per a aprendre a llegir i escriure en valencià sols hi havia Lo Rat Penat, els textos de Carles Salvador, les publicacions de les Editorials Torre, L’Estel i Sicània… i poc més.

Alguns joves dels anys 60-70 que escollirem parlar valencià haguérem de trair la suposadament benintencionada decisió dels nostres progenitors valencianoparlants de parlar-nos als fills en castellà. Havíem aprés que parlar en valencià no era adient, i sí una mica perillós. A finals dels anys 60, Francesc Ferrer va editar el seu Vocabulari Valencià-Castellà, per a molts un punt d’inflexió. Podíem descobrir quines eren les paraules valencianes que havien estat barbaritzades i d’emprar les paraules que els nostres majors anaven oblidant.

Ferrer Pastor, amb tot el seu treball, ens va donar recursos i, sobretot, un exemple de viure la valencianitat. Va exercir de valencià quan tot estava en contra. Els joves poguérem seguir la seua drecera per a  aprendre a viure en la nostra llengua. Ell tenia per amics a gent tan gran com Joan Fuster, Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Enric Valor, … Què més en podem dir de qui va ser Ferrer Pastor?

El següent article és troba a la revista Bon dia! El valor de l’economia en valencià, Núm.1